“Luchamos por nuestro sueño”

YSD es un grupo emergente de danza callejera; formado en Torreforta, YSD lucha por su sueño: bailar. Lacaixetadart se ha entrevistado con uno de sus integrantes, Anthony Guijarro López, para que nos explique qué es YSD y cuál es su historia.

¿Cómo es el grupo de danza YSD?

YSD es un grupo creado donde luchamos por lo que nos gusta: bailar. Dedicamos nuestro tiempo libre a nuestra pasión, ésa es nuestra principal característica.

¿Cómo se formó el grupo?

El grupo se formó principalmente por la unión de unos amigos a los que nos gustaba bailar, siendo conscientes de lo que queríamos, que no era tan solo por diversión. Sabíamos que si queríamos llegar a algo, debíamos trabajar todos juntos, ensayar el máximo tiempo posible, y todo lo que eso conlleva. Una de las decisiones por las cuales decidimos montar un grupo de danza callejero, fue porqué varias personas del grupo no disponíamos de cierto dinero para ir a academias de baile para formarnos debidamente, pero hoy por hoy, estamos orgullosos de lo que somos.

¿Cuándo se formó?

Este verano hará exactamente 4 años desde que se formó el grupo. Obviamente, no somos las mismas personas. Unos han llegado y otros se han ido. Yo llevo en el grupo aproximadamente un año.

¿Cuántos integrantes tiene ahora mismo el grupo?

A día de hoy, el grupo está compuesto por siete bailarines. Tres chicos (dos de  20 y 15 años) y cuatro chicas (17, 16, 15 y 14 años). También tenemos a dos nuevos integrantes en el grupo, que no forman parte del grupo al cien por cien, pero están en fase de prueba. Un chico de 15 años y una chica de 13.

¿Tenéis pensado en realizar algún casting más? ¿En qué consistirá?

Hace una semana aproximadamente realizamos uno. Está por decidir que antes de agosto se realice otro, puesto que en verano los horarios que la gente suele tener son más desahogados, porque tiene menos obligaciones y se suele animar con más facilidad. Nuestros castings suelen consistir simplemente en realizar dos coreografías (una de Hip-hop y otra de Sexystyle) y a base de eso, los dos profesores junto con los bailarines toman decisiones.

¿Qué formación artística o de danza tenéis?

La mayoría de los integrantes del grupo nos hemos formado en la calle, a base de ver otros espectáculos y videos. Otros bailarines del grupo han ido a alguna academia y se han formado un poco a la vez que han cogido técnica. Personalmente, hace tres años estuve en dos academias, una de baile moderno (6 meses) y otra de flamenco (8 meses). Actualmente, he vuelto a la academia de flamenco, en la cual llevo un mes, aunque mi fuerte es el Funky y el Sexystyle.

¿Cómo conseguís las actuaciones?

Las actuaciones las conseguimos por parte de un representante. Otras las conseguimos por contactos nuestros o porqué nos sale alguna actuación espontánea.

¿Habéis pensado en participar en competiciones de danza?

Si, es una idea que tenemos en mente, pero visto el nivel que hay, nos hecha un poco hacia atrás. Tenemos pensado trabajar muy duro para, si es posible, el año que viene presentarnos a alguna competición para vivir nuevas experiencias.

¿Qué futuros proyectos tenéis?

Pues como he comentado anteriormente, uno de los proyectos es presentarnos a alguna competición. Tenemos varios proyectos en mente, de los cuales algunos son sorpresas. Puedo adelantar que en breve bailaremos en “les festes dels barris de Ponent”. También tenemos una actuación en La Canonja, que está por confirmar, y dentro de un tiempo, presentaremos un espectáculo con muchas sorpresas. Si alguien quiere contactar con nosotros para alguna actuación, se puede poner en contacto con nosotros vía mail: antonio_tgn_92@hotmail.com.

Arriscar no sempre és guanyar

La recerca de la interdisciplinarietat no sempre assegura l’èxit. És la sensació que ens queda quan veiem Aprendre, començar a perdre, una de les propostes més arriscada del CAER per al Trapezi. Es tracta d’un espectacle en què s’intenta que teatre, acrobàcia i dansa vagin de la mà. Un intent que es veu frustrat per la manca d’integració de les diferents arts entre elles. És indubtable l’experiència i professionalitat d’uns acròbates que deixen el públic amb la boca oberta en més d’una ocasió amb les seves habilitats. Aquests exercicis fan que en més d’una ocasió el públic aplaudeixi tímidament. Però la falta d’una línia argumental i la poca cohesió de les diferents parts de l’espectacle fan que l’atractiu de l’acrobàcia i de la dansa contemporània quedi desaprofitat. La companyia intenta construir un diàleg amb el públic que queda a mitges. Els espectadors resten a l’espera de que passi alguna cosa, però el punt d’inflexió mai no arriba. Potser és aquesta la pretensió de la companyia. Les pinzellades d’un text profund i adequat queden flotant entre les butaques, però són massa disperses i no construeixen un discurs sòlid. Tot plegat constitueix un intent de construir un espectacle experimental que potser alberga massa pretensions i acaba per resultar excessivament caòtic. La il·luminació, escassa i amb moments de foscor massa llargs, no ajuda. A més, en algunes ocasions no deixa veure els exercicis dels personatges, que passen fins i tot desapercebuts. D’altra banda, la distribució dels artistes en l’escenari no és la més encertada, ja que no acaben d’omplir un espai que ens acaba resultant desèrtic. Malgrat tot, dins l’escena teatral actual, s’agraeix trobar espectacles en què s’ofereixen espais alternatius de reflexió per a l’espectador. Aprendre, començar a perdre demostra que es pot donar el tomb a la idea de “pa i circ”, per la qual cosa la premisa de què parteix és lloable. Per desgràcia, aquesta proposta inicialment molt prometedora es queda en un intent frustrat que ens fa sortir del teatre impressionats per la tècnica acrobàtica, però decebuts per les seves mancances.

“Tornavís Teatre som una família”

El grup de teatre Tornavís Teatre, actua el 19 de juny al Teatre Metropol dins de la Mostra de Teatre Jove que s’està realitzant aquesta primavera. Lacaixetad’art ha pogut parlar amb l’Eloi Isern Cazalla, el director de la companyia, qui ens explicarà d’una manera més detinguda què és Tornavís Teatre i la seva essència, i ens desvetllarà alguns detalls de la seva propera representació.

Com va començar el grup?

Un grup de nois que acabaven el Batxillerat al Institut Martí i Franquès, i que per tant, també sortien del grup de teatre de l’institut, Vis de vanadi, volien seguir fent teatre. Van decidir formar el grup i me’n van demanar a mi la direcció.

Així, només els ex alumnes de l’IES Martí Franqués tenen dret a formar-hi part?

No n’hi ha prou amb ser exalumnes del centre, han de ser exalumnes del Vis de Vanadi. Considerem el Vis de Vanadi una “escola” i no ens volem enredar a fer càstings per renovar plantilles, de manera que és una manera de fer automàticament el filtre. A més Tornavís Teatre és un grup de teatre, sí, però també i sobretot un grup d’amics, has de pensar que ara mateix hi ha 3 generacions dins el grup els del 91 (els fundadors) els del 92 i els del 93, per tant tots, més o menys, vam coincidir dins de Vis de Vanadi!

Es du a terme algun tipus de proves per poder entrar al grup?

No, com t’he dit abans, si necessitem gent obrim a la generació de Vis de Vanadi que surt aquell any. Considerem que després dels 6 cursos que fan dins del grup de teatre de l’institut, ja estan prou preparats.

Com el definiries?

Família.

Ha sigut fàcil per a tu, ser el director de Tornavís durant la seva existència?

Ni fàcil, ni difícil; va ser un repte el primer any, i continua sent-ho.

Avança’ns una mica, la historia que escenificareu a la Mostra de Teatre Jove.

(se’n riu) És una cosa bastant nova, un espectacle 100% Tarragoní, un drama amb uns moments d’humor que fins i tot jo ric, i això que ja l’hauré vista 60 o 70 vegades! Parla d’un noi que és director artístic de Tàrraco Viva i té una experiència diguem-ne… mística, que li canviarà la vida a ell i a la gent del seu voltant.

En què va consistir la obra de l’any passat?

L’any passat, vam fer una sel•lecció de monòlegs de diversos autors de l’obra “El Mort” del CAER. En vam fer 10 i vam intentar fer un fil conductor que fes que tots els monòlegs tinguessin alguna relació entre ells… No sé si ho vam aconseguir…

Heu realitzat algun treball remunerat?

No, mai. Com que no ens guanyem la vida fent teatre, no volem treure beneficis de les actuacions que fem, per aquest motiu no n’hem cobrat mai cap, i per aquest motiu, si mai en cobréssim cap seria per cubrir les despeses de la producció que fem. O si, tot i així, quedésin benefíssis, serien per invertir-los en el grup.

Heu actuat algun cop fóra de Tarragona?

Tampoc.

Teniu pensat constituir un grup de teatre professional?

No és que no vulgui fer un grup professional… És que no m’ho havia plantejat. En aquest grup la única persona que es dedica professionalment a les arts interpretatives sóc jo… els altres tenen altres vides, altres estudis… Crec que cap integrant ens plantegem ser una companyia de teatre professional, és un lloc on fem el que ens agrada.

Quins projectes teniu en ment?

De moment poder girar l’obra d’enguany en un parell o 3 llocs més a banda del Teatre Metropol. I aquest estiu, com fem habitualment, segurament farem alguna col•laboració amb alguna entitat o moviment fent teatre al carrer.

Quin penses que és el futur de Tornavís?

El futur de Tornavís Teatre, és seguir com fins ara, sense pressa, però sense pausa i fent teatre; perquè als seus integrants… ens agrada!

Ai Carai!: lletres amb reflexió

El grup Ai Carai! va tocar amb els Relamido’s  a la Vaqueria el passat 21 d’abril. Després d’escoltar-les i veure el seu aire tant original, que les fa especials a elles i a la seva música; vaig decidir entrevistar-les. Ai Carai! està integrat per cinc noies tarragonines molt joves. Tot i haver començat l’estiu 2011, el 25 de novembre de 2011 va ser la primera vegada que totes les integrants van poder presentar els seus temes davant del públic. Va ser a la Plaça de la Font de Tarragona, en un acte per commemorar el Dia internacional contra la violència de gènere organitzat per Cau de LLunes. Encara que faci poc que han començat, les seves cançons conviden a la reflexió. Ara, parlo amb la Gemma, integrant del grup que toca la viola, la percussió i canta. La Gemma Polo es mostra alegre, dolça. Molt amablement m’explica en què consisteix Ai Carai!.

Com és el grup d’Ai Carai! ?
Un grup de música festiu i també “de tranquis”, català i sobretot femení (se’n riu) ” és estupendu!”. Sense cap estil concret, ens movem entre la música folk, la cançó d’autor, la rumba… combinant instruments com l’acordió, la viola, la flauta travessera, la guitarra, el baix elèctric i varis de percussió.

Com va començar el grup?
Ai, Carai! neix de casualitat l’estiu 2011, una nit en un soterrani de Cambrils entre música, cerveses i rialles.

Com a integrant del grup, què sents quan ets a l’escenari?
Sento molts nervis perquè normalment totes ja sabem que passarà alguna cosa, som una mica gafes… Però, quan s’arregla (se’n riu), que sempre s’arregla, quan sóc a l’escenari estic en un moment per gaudir i compartir quelcom.

Què significa per a vosaltres haver tocat a La Vaqueria?
Els Relamido’s ens van proposar tocar amb ells a la sala ,quan ens ho van dir ens vam quedar una mica parades! Ha sigut “molt guai”, ha estat el primer dels concerts en sales, i a més en una que pots anar-hi sovint.

Heu participat en algun festival de música?
Sí, vaja; en una mena de concurs, a les “Nits d’artistes” de Cambrils, l’estiu passat. Però quan només erem 3 de les 5 que som ara. De concerts, poc a poc hem anat tocant en diferents espais d’arreu de les comarques del Tarragonès: Tarragona, Cambrils, Riudoms, La Canonja…

Sou un grup de música local, teniu previstos alguns concerts a Tarragona? I fóra?
Sí, precisament el 5 de maig baixem a Tortosa a acompanyar l’homenatge a Joan Fuster, organitzat per Maulets Terres de l’Ebre. I, de cara a l’estiu, és molt probable que ens trobeu a la iMAGInada, el 17 d’agost, durant les festes de Sant Magí.

T’agradaria dedicar-te al grup professionalment o tens alguna altra vocació?
Si realment enganxa i ens hi podem guanyar la vida, jo encantada! però crec que tinc una altra vocació…(se’n riu).

Els integrants del grup, teniu formació musical?
Bé, formació n’hi ha sempre, tant sigui des d’una escola o conservatori com autodidacticament, així que, sí. totes tenim formació. Una bona part de les integrants del grup estudiem al Conservatori de la Diputació de Tarragona.

A més d’apropar la música a la gent, quin objectiu té el grup?
Passar una bona estona, fer “festeta”, convidar a la gent a què li agradi el nostre projecte, poder ballar i riure!

Les lletres de les cançons han estat composades per vosaltres? Quin missatge voleu donar a la gent?
Sí, les lletres les hem composat entre els membres del grup. Jo, per exemple, n’he composada una. Les nostres lletres intenten transmetre uns ideals que compartim i que, a través de les cançons, expressem. Parlem de la igualtat, la revolució, l’estima, la defensa del patrimoni i les tradicions, la llibertat, les forces personals, crítiques a la societat estereotipada… en definitiva, parlem d’un sentiment i és així com volem que arribin a la gent. D’amor, allò que en dius amor, de moment no en tenim cap! És curiós…(se’n riu).

Abans del concert, teniu algun ritual en concret?
Anar a un bar que no estigui massa lluny de la zona, menjar una mica, fer unes cerveses i intentar no estressar-nos més del que ja estem (se’n riu). Les abraçades fortes, això sí que funciona.

Quins projectes teniu en ment?
De moment hem gravat una mena de maqueta que d’aquí poc veurà la llum. També aspirem a guanyar o classificar-nos pels diversos concerts als que ens hem presentat. Però el nostre principal objectiu és que a la gent li agradi la nostra música.

Per acabar, quines són les integrants del grup, per a què la gent en tingui constància?

La Clara Colom Recasens té 21 anys i és de Cambrils canta, toca l’acordió diatònic i la flauta travessera. La Neus Pagès Serrano té 20 anys i és de la Selva del Camp, canta i toca la guitarra acústica. L’Alba Magriñà Minguell té 20 anys, és de Tarragona i canta toca percussions vàries. L’Anna Sardà Esporrín té 18 anys, és també tarragonina i toca el baix elèctric i canta. I jo, la Gemma Polo Bosch, sóc la més petita del grup, tinc 17 anys, sóc de Tarragona i canto, toco la viola i percussions vàries.

“Haver tocat a Alemanya ens ha enriquit a tots”

Kaso Perdido és un grup d’ska-punk nascut el 2008. Des de llavors ha anat fent concerts de protesta  social a països com Espanya, Mèxic, Croàcia, República Txeca, Alemanya, Andorra. El 20 de març van publicar el seu tercer disc “Mundo Miseria”, després del primer àlbum “¿Cierras los ojos?” i el segon tret l’any 2010,  “Despierta Revolución”. Lacaixetadart ha tingut la oportunitat d’entrevistar al guitarrista del grup, Raúl Borrás González (el tercer a partir de la dreta de la fotografia).

Com definiries el grup?

 És un grup de Ska-punk amb un gran contingut de denuncia social, on sempre s’ha apostat per fusionar diferents estils de música que van des del ska fins al reggae, punk i el rock. Per a nosaltres, l’escenari és el millor medi per demostrar el que diem i on les nostres cançons guanyen més força.

Com a integrant del grup, què sents quan ets a l’escenari?

És una de les millors sensacions que es pot tenir com a músic,  ja que és quan t’expresses davant de la gent. Explicant les teves idees amb les teves cançons. És satisfactori quan veus a gent que comparteix els ideals tant a casa com a la resta de països.

Com vau començar?

El grup va començar l’any 2008 de la mà de músics que venien d’altres grups de diferents estils de Tarragona. D’aquesta formació, actualment queden el Mayo (Veu i guitarra) i el Víctor (Baix i cors). Des d’ençà, el grup ha canviat la seva formació, incluint una guitarra més i una secció de vents. També ha editat tres discos: “¿Cierras los ojos?” al 2008, “Despierta Revolución” al 2010, i “Mundo Miseria” que acava de sortir (2012). El grup ha fet gira per Mèxic i Alemanya amb els seus 2 primers CDs, i actualmente està preparant la seva tercera gira amb el nou CD. Les cançons es poden escoltar gratuïtament a http://www.kasoperdido.com.

Què significa per a vosaltres haver tocat a Alemanya?

És una gran oportunitat el fet de poder tocar amb altres grups d’arreu del món i això ens ha enriquit a tots, sobretot amb el fet d’haver conegut també un altre tipus de públic i diferents formes d’entendre la música.

Heu participat en algun festival de música?Des de que el grup va començar al 2008, hem recorregut diversos festivals com el Open Air am berg a Alemanya actuant amb bandes com Molotov, Korpiklanni, o Che Sudaka. També vam tocar al Game Over festival de Reus amb Discipulos de Otilia, Zinc, skacha. A Croàcia vam tenir l’oportunitat de fer-ho al Skaville amb grups com Malavita, The Kluba. A Amèrica Llatina vam compartir escenari amb Calle 2, Gatillazo i Inadaptados, de Guadalajara a Mèxic. A Espanya podríem destacar el festival Nab de Bonastre on vam tocar amb Bongo Botrako, Desforestados, Mistakes ensemble. I així podríem esmentar molts més festivals de Mèxic, Alemanya i Espanya.

Com ha sigut l’experiència de gravar “Mundo Miseria”?

Ha estat totalment autoproduït amb tot el que això comporta. L’hem gravat a mans de Cristian Salvador. Vam muntar un estudi dins del nostre propi local d’assaig i gravar el disc allà. Després de moltes hores i paciència podem dir que a dia d’avui és el disc més personal i en el què hem estat més involucrats els integrants del grup.

Sou un grup de música local, teniu previstos alguns concerts a Tarragona? I fóra?

Ara que ja tenim el disc al carrer, mirarem de tocar allà on puguem. De moment tenim confirmats concerts a Madrid i Alemanya. També volem presentar el CD a casa i, és per això, que ja estem mirant algunes sales on fer algun concert per aquí.

T’agradaria dedicar-te al grup professionalment o tens alguna altra vocació?

La idea que tinc amb el grup és bastant senzilla però clara. Intento que això tiri endavant i poder dedicar-m’hi un dia de forma professional. Si no pot ser, que almenys sigui una manera d’ajudar a arribar a final de mes.

Quins projectes teniu en ment?

Ara estem acabant de perfilar el nou Set List per al directe i un cop el tinguem ben enllestit començarem a moure’ns en ruta. També tenim en ment començar a compondre alguna cançó pel quart disc, i aviat gravarem un nou videoclip.

“És molt difícil arribar a tenir èxit en aquest món”

Victor Rubias Rincón, integrant del grup tarragoní Relamido’s (bombardí) parla sobre la seva experiència musical a Lacaixetadart
. Relamido’s és un grup que abarca estils com reggae, ska i punk. Els seus integrants tenen d’entre 16 i 22 anys, i assajen a Pallaresos. Des que van estrenar a l’Espai Jove La Palmera de Tarragona, aquest juliol, no han parat d’actuar. També han gravat una maqueta de 5 temes anomenada “El local 23”.

Com definiries el grup?
Primer de tot, som un grup d’amics molt joves i amb moltes ganes de treballar i gaudir de la música que fem. Un cop dit això, musicalment ens definim com un grup d’ska que no perd de vista altres estils com el reggae i el punk per donar més diversitat a les nostres cançons.

 Com a integrant del grup, què sents quan ets a l’escenari?
Cada vegada que pugem als escenaris és un plaer per tots. És una oportunitat per mostrar tot el treball que hem fet, i quan veiem que la gent gaudeix amb els resultats, ens fagaudir encara més a nosaltres i ens dóna forces per seguir treballant.

Com vau començar?
Es pot dir que el grup va començar a assajar a principis de 2011. Prèviament, alguns dels membres fundadors s’havien anat trobant “clandestinament” a casa d’algun d’ells.

Els inicis van ser complicats, sobretot el fet de definir objectius a curt plaç. El fet d’haver fixat el mes de juliol com a data d’estrena per al grup ens va ajudar a estructurar tot el treball que s’havia de fer, i com calia fer-lo.

Què significa per vosaltres haver tocat en llocs com La Vaqueria, l’espai La Palmera, etc. sent un grup amb tan sols un any d’existència?
Ara mateix ja portem 13 concerts. Pel mes d’abril n’hi ha 5 més de previstos, i pel maig també tenim 5 o 6 dates confirmades. Això suposa haver superat la xifra de 20 concerts en 10 mesos, cosa que pràcticament ni ens creiem! Això ens il·lusiona, i ens fa pensar que estem fent les coses bé.

 

Heu gravat la maqueta “El local 23”, com va ser l’experiència?
Vam tenir l’oportunitat d’enregistrar quatre temes durant l’estiu de 2011. És un treball força dur, perquè requereix moltes hores de dedicació, però és un plaer molt gran poder escoltar els temes propis amb una certa qualitat.

 

Sou un grup de música local, teniu previstos alguns concerts a Tarragona? I fóra?
Com ja hem dit, de cara al mes d’abril tenim diversos concerts fixats. Ja hem tocat a l’Espluga Calba (Lleida), i ens esperen concerts a Caldes de Montbui, Reus, Tarragona, Cambrils i Breda. Al mes de maig se’ns podrà veure a Riudoms, novament a Tarragona i a Terrassa.

 

T’agradaria dedicar-te al grup professionalment o tens alguna altra vocació?
Tots som conscients de que és molt difícil arribar a tenir èxit en aquest món, així que el nostre objectiu és anar creixent com a grup, i el temps dirà on podem arribar. Tots els membres tenim altres projectes, alguns en el món de la música professional , altres en àmbits diversos.

 

Quins projectes teniu en ment?
Actualment volem donar-nos a conèixer una mica més mitjançant concerts i més concerts. També ens marquem objectius a mitjà termini, com ara el d’enregistrar una maqueta amb una mica més de qualitat i que reflecteixi millor l’estil Relamido’s, ja que si comparem el que hem enregistrat amb el nostre directe, aquest darrer té molta més potència i atractiu

Seven-6, un grupo de teatro innovador

Seven-6 es un grupo de teatro integrado por cinco ex alumnas del IES Pons d’Icart de Tarragona, dirigidas por el profesor del mismo centro, Juan Carlos Elijas. Desde la creación del grupo han actuado en diversas casas, en las instalaciones de la Universidad Rovira i Virgili como parte de los cursos de verano, y en el Teatre Magatzem. El 26 de abril a las 21h actuarán en el Teatro Metropol con motivo de la Mostra de Teatre Jove de Tarragona. Lacaixetadart tiene el honor de entrevistar a Iris Carrera Lago, integrante del grupo desde su inicio.

¿Cómo empezó el grupo?

Nuestro actual director animó a un grupo de gente, por entonces alumnos del IES Pons d’Icart, a quedar una vez a la semana para ver teatro y comentarlo. Pero un día, cuando ya quedábamos solo unas pocas (casualmente, todas chicas) surgió la oportunidad de montar una Performance para la presentación de un libro. Y a partir de ahí empezamos a rodar por escenarios y prácticamente no hemos parado.

¿Cómo lo definirías?

Somos un grupo de chicas a las que les llena actuar y que quieren hacer llegar el teatro a todas partes, a todo el mundo a quien pueda interesarle o hacerle sentir algo. Aunque eso signifique sacar el teatro del teatro.

¿Qué significa para vosotras haber actuado en el Teatro Magatzem?

Actuar en un teatro acogedor y cálido como El Magatzem ha resultado una muy buena experiencia, sobre todo porque ver las gradas llenas de gente disfrutando de lo que haces siempre aporta una emoción muy intensa; pero por otro lado no podemos decir que en el resto de sitios en que hemos actuado no nos hayamos sentido igual de bien. Cada lugar es una nueva experiencia, que en nuestro caso, por suerte, suele acabar con una sensación de plenitud y satisfacción.

Actuaréis en la Mostra de Teatro Joven de Tarragona, ¿nos podrías comentar de qué irá la obra?

Representaremos los Cuadros de Amor y Humor al Fresco, de Alonso de Santos. Se trata de breves escenas que tratan diferentes vertientes del amor, en la mayoría de los casos desde un punto de vista humorístico.

¿En qué consiste la iniciativa de contrato en casas?

Para cumplir con nuestro propósito de acercar el teatro a todas partes, ofrecemos la posibilidad de actuar en casas particulares: nos apañamos con cuatro sillas, un reproductor de música, algo de luz y la propina que cada invitado considere oportuna, aunque también ofrecemos la posibilidad de hacer un pago previo. Todo aquel que quiera tenernos en su casa no tiene más que contactar con nosotras a través de un correo electrónico a seven6.contact@gmail.com y puede visitar nuestra página web http://www.seven6.es

Sois un grupo de teatro local, ¿habéis pensado en ampliar vuestro público y actuar en salas de Barcelona y otras ciudades?

Hemos pensado en ello, y de hecho hemos actuado en algunos pueblos de los alrededores, aunque por el momento nunca fuera de la provincia. Tenemos entre nuestros proyectos ampliar, cuanto más mejor, nuestro territorio. Eso sí, sin prisas; todo llegará.

¿Qué proyectos tenéis en mente?

Actualmente estamos trabajando en un nuevo montaje, esta vez de producción propia, aunque de momento no podemos adelantar más. Animamos a todo el mundo a estar atento a nuestras novedades en Facebook, irán llegando noticias. Entretanto, seguimos girando con los Cuadros y con El Fraude de mi Generación, los dos espectáculos que tenemos en marcha por el momento.

Por orden de aparición:

Ana Aranda, Daniela García, Marta Sánchez, Iris Carrera, Annabel López.

Seven-6

Rebeka Sanchez: “Per a mi ballar significa la vida”

La Rebeka Sánchez Fernández és una jove ballarina de terres tarragonines. Fa cinc anys va crear un grup de hip-hop anomenat Crazydancers, arrelat a l’Associació de Veïns Tarraco. Emprenedora, dinàmica i treballadora, fa uns anys va iniciar la seva carrera com a professora de dansa en algunes escoles de la ciutat. Actualment, combina tot això amb la seva formació a Tarragona, Barcelona i Salou.

Què et va empènyer cap al món de la dansa?

El que em va fer iniciar-me en la dansa  va ser el fet de deixar el bàsquet. La meva mare em va dir que havia de fer exercici i em vaig apuntar a dansa. Un cop vaig començar a rebre classes, el què em va fer veure que volia dedicar la meva vida a això, va ser participar en competicions de Hip-hop.

Ballar al carrer t’ha aportat coses que una acadèmia no faria?
Sí, sens dubte. El carrer no t’ensenya la disciplina d’una acadèmia, però t’ensenya a lluitar costi el que costi pel que vols, ja que és molt més dur ballar al carrer. T’ensenya a voler superar-te a tu mateix, a fer pinya  i a tenir companyerisme. També s’aprèn que la rivalitat és sana. Els grups que ballen al carrer són com una família, estàs en un ambient completament diferent a una acadèmia.

Algun cop has patit alguna discriminació pel fet de no tenir coneixements en dansa clàssica?
Sí, però mai han estat rebutjos directes.  Ningú m’ha dit “no pots ballar perquè no has fet clàssic”, però sí que m’han recordat que hauria d’haver fet dansa clàssica anteriorment.

Què significa la dansa per a tu?
La vida. Una altra manera d’expressar, de sentir, de relacionar, d’evolucionar i de conèixer-se a un mateix.

Has creat el grup de ball CrazyDancers. Què significa per a tu el fet de tenir un grup de ballarins propi?
A dia d’avui, moltíssim. Va començar com una activitat amb uns quants amics, però s’ha convertit en una gran font d’experiències, propòsits, reptes i nous amicsl El grup és un dels pilars fonamentals en cada setmana que passa a la meva vida. Tinc moltes expectatives amb aquest grup.

Estas en diferents grups de competició a Barcelona i a Tarragona, què t’aporta estar-hi?
Molt més del que pensava, feia temps que no competia. Entrar en aquests grups ha fet que conegués a gent i m’ha servit per a renovar idees, energia i reprendre una mica l’aprenentatge. Ja que, en el món de la dansa mai pares d’aprendre. També m’ha servit per millorar i per tenir més ganes de superar-me a mi mateixa. Suposo que quan acabem els campionats encara m’hauran aportat més coses.

Tens pensat anar a l’estranger a estudiar a ballar professionalment?
Era una de les coses que estava en els meus plans per a aquest estiu, però una altra de les coses que m’ha aportat competir ha estat conèixer nous professors i crec que primer cal esprémer bé el que tens aquí. Com més aprens aquí (i a més és més a prop i més barat), més aprendràs a fora, absorviràs els coneixements millor.  Estudiar i ballar a l’estranger no és una cosa que descarto per a un futur no molt llunyà.

Quin és el teu somni?
Obrir una acadèmia de Hip-hop però aquí a Tarragona, i poder portar professors de Barcelona fins aquí, perquè puguem gaudir tots d’ells. Així no només ho farem els afortunats que podem anar i venir a Barcelona.

Vas organitzar una comparsa de carnestoltes amb el grup Crazydancers, com va ser l’experiència?
La experiència va ser una autèntica bogeria! Va ser  increïble, tant per la feina i l’estrés que va suposar, com per com ho vam passar els organitzadors. Erem tres joves de vint anys, amb l’ajuda d’algun amic i algun pare. En la organització de tasques com aquesta, si no t’agrada o et motiva, pots arribar-ho a passar malament perquè és esgotador. Nosaltres vam quedar molt satisfets i l’any que ve repetim.

L’espai jove Kesse allotjarà, durant dos setmanes a meitats de juny, una exposició sobre el cinquè aniversari del teu grup de hip-hop, Crazydancers. Què hi podran trobar els tarragonins?
Hi podran trobar tot el material que hem fet servir des de la creació del grup: vestuari, fotografies, vídeos, etc. L’exposició tindrà dos vessants, la d’observació, com les exposicions normals d’arréu, i la participativa, que anirà acompanyada de classes setmanals de dansa, etc. La inauguració es farà seguint el nostre estil “esbojarrat” incloent sorpreses.

Poemes dramatitzats a la Sala Trono

Bon dia blocaires!

En aquest post m’agradaria explicar-vos la experiència sorprenent que vaig tenir a l’hora de veure “Mordiendo la manzana” a la Sala Trono.

La combinació entre música i poesia pot arribar a ser molt interessant. Així ho van demostrar l’actriu i directora càntabra Marta López Mazorra i el music Javier Canduela. Els artistes van presentar fa uns mesos a la Sala Trono un nou espectacle ple d’humor i vitalitat on aconseguien el seu objectiu: mantenir una comunicació amb l’espectador mitjançant metàfores, símbols i comparacions que es manifestaven en poemes plens d’humor, amor i imaginació, combinats amb la música.

En un principi, la proposta pot semblar típica, ja que altres vegades s’han musicalitzat poemes i textos. Però des del primer moment un detall inusual deixà atònit al públic, que es va trobar unes pomes col·locades damunt de les butaques. Els artistes van aparèixer a l’escenari i es van posar a dialogar amb el públic. Contagiant la frescor i la naturalitat als espectadors, que es sentien bé. L’expectació es percebia vibrant a la sala, i es va mantenir durant els 75 minuts que durava la obra. L’actriu, Marta López Mazorra, escenificà com a rapsoda immillorablement els textos, passant d’estar trista a estar contenta, enamorada o enfadada en pocs segons. L’actuació de Canduela tampoc no deixà res que envejar. Els arpegis surtien de la seva guitarra sense un mínim error. Poemes com el de Baltasar de Alcázar, Preso de amores, que parla de l’amor a Inés i “al formatge, el pernil i l’albergínia” o Poema al pedo de Quevedo, van arrencar el més sincer riure al públic. Mentre que poemes com El embargo de Jose Mº Gabriel y Galán, van provocar un ambient d’intriga a la sala.

L’espectacle presentà una selecció exquisida de poemes. Es van recitar versos de grans poetes com Quevedo,  Baltasar de Alcázar, Neruda, Vicente Aleixandre o Juan Ramón Jiménez i es van incloure poemes d’autors càntabres com Elena Camacho. La selecció de la música tampoc no es deixà a l’atzar. Les peces musicals que tocà Canudela són de compositors com James Wilson, Tárrega, Leo Brower i Shubert. També interpreta una obra composada per ell titulada Platero y yo i un conjunt d’improvisacions sobre danses del barroc espanyol que acompanyaven la lectura de La venganza de Don Mendo. La decoració era càlida i íntima, adient per l’ambient de diàleg que es volia aconseguir

“Mordiendo la manzana” és una producció de la companyia Arte en Escena, productora i distribuïdora d’arts escèniques fundada per Mabel Kirós, directora tècnica i mànager de producció, i Marta López Mazorra. Arte en Escena va sorgir fa un any amb l’objectiu d’apropar l’art en totes les seves facetes a l’espectador. Ha col·laborat en diversos projectes amb el Museu d’Art Modern i Contemporani de Santander i Cantabria, l’obra social La Caixa, La Setmana Cultural de Lletres Gallegues 2011, etc. Ha produït espectacles com Slam, “Me gustan los libros” o Esperando a G. La actriu Marta López Mazorra ha dirigit la posada en escena de El cerco de Leningrado. Ha participat en diversos curtmetratges i series de televisió com El comisario i ha treballat amb companyies com Els Joglars. El guitarrista Javier Canudela és professor del Conservatori Ataúlfo Argenta i és el creador del grup musical “Retales”. Ha participat en recitals a Espanya, França, Anglaterra i Japó, on va presentar el festival “Una flor”, amb l’objectiu d’unificar les cultures càntabra i japonesa.

L’obra “Mordiendo la manzana” és un producte original. La equilibrada combinació del talent dels artistes, amb la selecció acurada de la música i els poemes fa que l’espectador s’interessi per la cultura i per la poesia. És un inusual recital de poemes, recomanable per a tot els públics.